Hi ha frases que fan fortuna gràcies al moment i al context en el qual han estat pronunciades i per qui. És el cas, per exemple, de “la derrota dulce y de la victoria amarga” d’Alfonso Guerra després de les eleccions generals de l’any 1996 quan, pels pèls, el PP va guanyar les eleccions generals. O aquell expressiu “¡manda huevos!” que el president del Congrés de Diputats, Enrique Trillo, va exclamar després d’una votació; expressió que es va deixar sentir a través dels altaveus de l’hemicicle pel fet que la megafonia no estava desconnectada, com ell suposava. Però sens dubte, la darrera d’aquestes frases destinades a fer-se cèlebres, ha estat la contundent del “cero patatero” que el president del govern, José M. Aznar, va immortalitzar en els mitings de la seva darrera campanya electoral, al qualificar la condició de les iniciatives que partien de l’oposició.

Però no ens enganyem. La severitat del “Cero patatero” pot aplicar-se no només a qüestions que tenen a veure amb l’àmbit de la política, sinó que també quan es tracta de qualificar comportaments en molts d’altres àmbits de la vida ciutadana. En especial els que tenen a veure amb els valors cívics i democràtics. Ja em direu, sinó, quina nota no mereixen l’actitud salvatge d’uns pocs que aprofitant el transcórrer d’una manifestació o pretesa defensa d’uns drets democràtics, es dediquen a provocar destrosses en instal•lacions públiques i/o privades. Com s’esdevé massa sovint al País Basc amb l’anomenada i destructiva “kale barroka” o, sense haver d’anar tan lluny, com va esdevenir la setmana passada a Barcelona, quan petits grups d’estudiants van aprofitar l’oportunitat d’una manifestació en defensa de la universitat pública, per efectuar destrosses indiscriminades en alguns dels estands del Saló de l’Ensenyament.

El “Cero patatero” podria ser també la qualificació més escaient que podria adjudicar-se a les administracions quan no són capaces de vetllar pels interessos generals dels ciutadans als quals, en definitiva, es deuen. És el cas de la preocupant permissibilitat que continua existint envers els nivells fora de mesura dels estridents soroll de motos. També mereixerien un més que ostentós “cero patatero” les actituds intolerants, en tots els ordres i sentits, dels ciutadans en general; unes actituds que cada vegada més tenen a veure amb l’egoisme i menys amb el respecte i la solidaritat envers els altres.

Per no estendre’ns fins a l’infinit, mereixerien un altre estrepitós “cero patatero” aquells ciutadans que “passen” a l’hora de complir amb les seves més elementals obligacions democràtiques i que opten per l’abstenció, per quedar-se a casa, quan es tracta d’exercir el seu dret al vot. Encara que, ben mirat, la causa d’aquest comportament i per tant adjudicar el “cero patatero”, a la comprovada poca cintura que venen evidenciant els partits polítics incapaços de fer front, amb decisió i convenciment, a l’implantació de noves formes de fer i d’actuar i vincular les seves estratègies als interessos i a les demandes de la ciutadania. I és que els partits polítics acaben mirant-se el melic i es deixen portar per dures i cruentes lluites internes que solament persegueixen el domini de les estructures del partit. Mentre això fan, deixen a banda la seva missió principal i s’obliden de la necessitat de fer-se permeables als canvis que es van produint en la societat i en els seus membres. No es pot viure de records inútils ni de velles passions. I de les comtesses electorals es desprèn, en qualsevol cas, una lliçó ben contundent i contrària al comportament dels partits polítics; lliçó que es manifesta en forma d’abstenció i en forma de vots en blanc cada vegada més quantiosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de març de 2000