Des de Madrid m’informen que allà es comencen a percebre alguns indicis que podrien ser indicadors de l’arribada d’uns primers aires de recuperació econòmica. Cert és, segons em diuen les mateixes fonts informants, que aquests aires no passen, ara com ara, de ser una lleugera i fràgil brisa que, en qualsevol cas, després de tant i tant temps de no moure’s res, fa pensar que la pitjor part de la crisi econòmica comença a estar superada. Afegeixen els meus informants, que aquests indicis res no tenen a veure amb aquells brots verds que molts varen imaginar però que mai ningú no van veure germinar. Els que tot això em diuen i expliquen, són persones que estan més vinculades al món econòmic i a l’activitat industrial que no pas relacionades directament amb l’àmbit de la política. M’ho corrobora, a més, un bon amic d’aquí, a qui haig de reconèixer que fins ara l’ha anat clavant quant a l’evolució que ha seguit l’economia des que la crisi es va desencadenar ja fa dos anys llargs. Aquests primers símptomes que a Madrid es perceben –que no es poden confondre amb el què haurien de ser indicis per a una immediata recuperació econòmica– fa que a la “capital del reino”, entre determinats sectors empresarials, es comenci a percebre un optimisme moderat o, si així ho preferiu, aquests sectors es comencin a mostrar una mica menys pessimistes quant a l’evolució de l’economia productiva que, al cap i a la fi, és la base de sosteniment i de creixement d’un país.
De la mateixa manera que quan una crisi esclata, el pessimisme contribueix a agreujar-la, quan s’albira un bri d’esperança en la recuperació, comencen a donar-se condicions que són necessàries –encara que no suficients– per iniciar-la malgrat que en el nostre cas, conseqüència d’una estructura productiva precària, la recuperació serà més lenta que en d’altres països propers al nostre. Seria bo que aquests símptomes que es comencen a percebre a la “meseta” no s’estronquessin i que d’una vegada es comencés a capgirar una situació que darrere seu deixa una destrucció d’empreses i de llocs de treball, la majoria de baixa qualificació professional. D’aquí que de nou calgui recordar que per sortir de la crisi i per poder avançar i consolidar una economia basada en un teixit productiu qualificat i competitiu, precisem de persones formades i preparades; de programes i s’incentius que estimulin –no que subvencionin– l’emprenedoria i que fomentin la creació de noves empreses, en especial les de base tecnològica que, al seu torn, demanden persones altament formades. Mentre això no sigui així, la recuperació de la nostra economia serà feble i a remolc de les altres. I allò que encara és pitjor i que ja comença a passar: les persones més preparades i formades professionalment parlant que tenim, es veuran empeses a marxar a fora per aportar el seu talent, saber i coneixement a altres entorns econòmics. El cas d’Alemanya a la cerca de titulades i titulats universitaris, n’és l’exemple d’una economia que creix, que ho comença a fer amb força, que disposa de grans empreses, però que no per això deixa de fomentar l’esperit emprenedor i innovador; un esperit que es troba en la base mateixa de la creació d’empreses que incorporen el valor afegit que el coneixement, la recerca aporten.
En moments de dificultats és quan el govern, els governs, han de tenir una visió àmplia de futur. És quan els governs han de prioritzar per invertir els recursos econòmics dels quals es disposa en la direcció correcta. És a dir cap a la formació, la innovació i l’emprenedoria que són els valors que han de consolidar futur. Clar també que, a vegades, amb l’excusa que cal prioritzar es paralitza o es retarda la presa de decisions, amb la qual cosa, sense voler-ho, es pot contribuir a fer més difícil encara el procés de recuperació econòmica.
Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de febrer de 2011
Joan, t’has plantejat mai si aquesta represa “mesetaria” (Madrid), en part serà gràcies a l’espoli continuat de Catalunya i darrerament amb el control de les Caixes Catalanes, per tal de dirigir l’estalvi dels catalans a les seves inversions ruinoses (AVE, autopistes gratuites, i un munt d’etc…).
Reflexiona-hi.
Hola, Joan,
Tu sempre al peu del canó. Poses les coses al seu lloc i això em fa pensar en el que he sentit a dir més d’un cop: “les crisis donen l’oportunitat de superar-les amb innovacions i esforç”.
I quan els nostres treballadors qualificats es troben en la necessitat de recórrer a altres països per subsistir emportant-se el seu talent (la nostra matèria primera) per no rebre les oportunitats que els hi cal, em fa venir una tristesa vital i a l’hora una ràbia patriòtica que em fa neguitejar.
Amb ve al cap allò de que els pobles tenen els governs que es mereixen. Però realment ens mereixem està en mans dels “mediocres” (a nivell d’estat) per no caure en mans dels “innombrables”?
Que bo seria que els governants donessin l’oportunitat d’endegar empreses facilitant-los els emprèstits i el suports necessaris.
Un bon article, Joan.
Miquel
Aquests brots verds deuen ser de plantes de temporada i no de sòlids arbres de fulla perenne. Si la solució a la crisi és traspassar la responsabilitat a les Autonomies, i a les que fan els deures, en lloc de fer front comú encara se’ls demana més, li estan posant les coses molt difícils perquè aquesta flor faci estiu. Si la solució de la crisi passa per collar les caixes, en benefici dels bancs i en detriment de l’obra social i de sacrificar l’essència d’aquelles entitats centenàries (recordem que una certa bancarització de les caixes va començar quan fa uns anys es van suprimir les comissions de seguiment de l’obra social a les caixes), només estem afavorint la causa de la crisi financera: la mala gestió dels recursos amb concessió d’hipotèques de poca o nul•la solvència. Si la solució de la crisi és reduir despeses en educació (alguns centres escolars no saben ni si tindran prou recursos per pagar la llum i l’aigua!) i en R+D, mentre que a Alemanya ni en els moments més durs de la crisi no s’ha reduit cap d’aquestes partides perquè són el puntal del creixement dels països desenvolupats, decididament aquests brots verds potser no arribin ni a fer una flor d’estiu.