Hi ha ocasions en què el comentarista voldria aprofitar la seva col.laboració en el DS per a referir-se a una qüestió sobre la qual ha meditat molt en el decurs dels dies que precedeixen a aquell en el qual cal que la col.laboració sigui lliurada per a la seva publicació. Fins i tot hi ha setmanes en què omples fàcilment la freda pantalla de l’ordinador amb un tema que imagines d’interès per als lectors, que suposes que tens, i que deixes enllestit per entrar en màquines molt abans del termini fixat pel director per al lliurament de les setanta-tres ratlles o dels quatre mil i escaig espais que conformen aquesta peça setmanal. Ho confesso sense ambages. Aquest havia estat el cas d’aquesta setmana i, així, abans no va acabar el diumenge, ja tenia enllestida la col.laboració que pretenia fos publicada avui.

La rotunditat i crueltat però dels incendis forestals que estem patint des de dilluns, em portaren ahir a prendre la decisió d’aparcar la peça que ja tenia escrita—que precisament feia referència a qüestions relacionades amb el patrimoni públic—i preparar-ne una de nova a través de la qual poder dir la meva arran les lamentables circumstàncies que ens envolten i que amenacen en fer realitat la irònica sentència de Pere Quart que assegurava que “del Vallès no en quedarà res”. Joan Oliver no es referia, quan això deia, a què fossin els incendis forestals els que acabessin amb l’escassa riquesa ecològica de la qual encara gaudíem. Més aviat volia fixar l’atenció sobre un futur en el qual la pretesa civilització i progrés econòmic, tindria cura de col.locar l’epitafi darrer a una comarca que, temps era temps, havia estat rica i plena.

La desfeta i desastre ecològic d’aquests dies, en forma d’incendis i de destrucció indiscriminada de la flora i de la fauna, no ha assolat només el Vallès. Les xifres que es donaven a conèixer per a tot Catalunya ahir quan escrivia aquestes ratlles, parlaven ja de cinc morts i de més de 25 mil hectàrees calcinades en el Principat. Més del doble de les àrees cremades els anys 91, 92 i 93 junts. Més que el conjunt d’hectàrees forestals destruïdes pel foc en els darrers vuit anys. La magnitud de la tragèdia és més que considerable i molt preocupant.

Davant la rotunditat de les xifres les boques emmudeixen sense saber que dir i les idees es retreuen arran la impotència a la qual es veuen abocades per uns fets i unes situacions difícils de comprendre i entendre. Hom recorda llavors les incontinències verbals que no fa massa parlaven de l’èxit de les campanyes preventives. La pregunta és ara ¿per què tothom es lamenta i ningú no ha estat capaç de fer res abans? ¿quants anys hauran de passar per tal que tot torni a ésser tant solament com dilluns passat al matí? La resposta, com deia Bob Dylan, tant sols la sap el vent. El vent de les paraules i de les promeses perdudes. Ha calgut que els elements—atmosfèrics i humans—s’aliessin perversament perquè boscos i camps, cims i planes, caiguessin estrepitosament sota la fúria incontenible del foc alimentat per accidentals errors humans que acaben abocant-nos a una situació pràcticament irreversible i al pitjor dels escenaris imaginables.

Hora és que la consciència cívica s’imposi i triomfi sobre la irracionalitat. Hora és que quedin a banda els discursos grandiloqüents però buits de continguts. Hora és que la raó s’imposi en forma d’adopció per part de l’administració, de mesures clares, concretes, exemptes d’ambigüitat, que assegurin la preservació del poc que encara ens queda i accelerin la recuperació del que es pugui. La responsabilitat de tothom i la decidida actuació col.lectiva en defensa del patrimoni que ens és comú són les úniques armes de les quals disposem per acabar amb aquesta nefasta i malaltisa plaga a la qual sembla estem abocats que afavoreix la destrucció per la destrucció.

Fins quan patirem aquesta situació és cosa que depèn de tots.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de juliol de 1994