Vivim moments d’incerteses. De moltes incerteses. Només fa un any, just abans que el període de vacances s’iniciés, tot semblava anar bé per al conjunt de l’economia europea. Certament ens havia estat possible observar ja que, de tant en tant, alguns núvols de tempesta amenaçaven l’aparent calma però que no tardaven a fondre’s foragitats pels discursos optimistes de les autoritats governamentals. Però només va caldre que arribés el mes d’agost i que saltes la llebre de les hipoteques surprime perquè la tempesta es desencadenés amb força. Primer als EUA i, poc després i per allò de la globalització, a la resta dels països desenvolupats. Des de llavors fins ara, no n’hi hagut prou ni amb les paraules tranquil•les dels governants, ni amb la seguretat amb que s’afirmava que Europa no patiria les conseqüències de les hipoteques de baix cost. Tampoc amb la contundència amb la que s’afirmava que l’economia espanyola aguantaria, pràcticament impertèrrita, les fortes ventades provinents d’occident. El resultat, ara com ara, és que res no ha estat com es volia o com es pretenia. De mica en mica els vents huracanats de la crisi han anat fuetejant l’economia europea. La crisi –vull dir la desacceleració– és un fet inqüestionable. Una crisi que, a més, coincideix amb una escalada sense parangó dels preus dels combustibles. Qui podia imaginar-se fa un any, que el barril del petroli superaria avui els 130 euros? On queda aquella contundent profecia de l’ínclit José Ma. Aznar a l’assegurar que amb la intervenció americana sobre l’Iraq s’aconseguirien, entre altres efectes positius, uns preus del barril de petroli més baixos que no pas eren llavors?
Sigui com sigui haurem de convenir que no estàvem preparats suficientment per fer front als vents de tempesta, malgrat els continuats avisos que ens havien arribat, alguns de manera insistent. Tot plegat perquè a despit dels anuncis dels esgarriacries de sempre, les coses anaven tirant, encara que fos a empentes i rodolons. Finalment, però, el llop va fer-se present i, com era previsible, ens va acabar agafant per sorpresa. D’aquesta manera ara tot són preses i urgències per articular mesures que permetin surar entre les mogudes aigües i no patir massa danys en la singladura. Com passa, això no obstant, en moments com aquests d’incertesa, sempre hi ha qui està amatent, disposat a aprofitar-se de les circumstàncies per treure profit de les aigües revoltades. Així passa que hi ha qui s’atreveix a qüestionar aspectes d’un Estat del benestar que tant ens havien predicat i pel qual tant havíem somniat i imaginat abans d’aconseguir-lo. Un Estat del benestar que, és cert, presenta alguns símptomes de debilitat, però que en cap cas s’hauria de qüestionar. No és menys cert també que ens vàrem arribar a creure que Estat del benestar era sinònim de tenir-ho tot pagat i de què el pare/mare Estat ens havia de salvar de tot. D’aquesta manera no ens ha d’estranyar que ara algú comenci a qüestionar conquestes socials assolides pels treballadors i per les treballadores després de molts anys de reivindicacions i lluites individuals i col•lectives. I com qui no fa la cosa, per la porta del darrera s’acaba de validar una directiva europea que haurà de ser sotmesa ara al Parlament europeu; directiva que obre les portes a la prolongació de la jornada laboral fins a un màxim de 65 hores setmanals!
Sabíem que és en temps d’incerteses quan augmenta el risc de que apareguin salvadors de la pàtria, disposats a imposar el seu ordre. No hem d’anar massa lluny per comprovar que això ja comença a passar. Només cal mirar cap a la Itàlia de Silvio Berlusconi. Val la pena tenir-ho ben clar: la crisi en la qual hem entrat res no té a veure amb les que fins ara havíem patit, agreujada per un nou escenari, en el que l’augment dels preus dels aliments i del petroli estan jugant un paper important. Ens havíem acostumat a viure sense excessives preocupacions. Egoísticament ens havíem oblidat de les persones que cada vegada ho tenen més magre i difícil per sobreviure dignament i no ens havíem preparat per fer front a temps difícils com els actuals. El risc són ara els discursos grandiloqüents i demagògics. Compte!
Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de juny de 2008
Comentaris recents