És un tòpic. Però que ho sigui no vol dir que no sigui cert: el temps passa rabent. I si, com aquell qui diu, era ahir quan encetàvem l’any, avui ens trobem en plena Setmana Santa, davant una nova primavera que, com totes, promet ser esplendorosa i que voldríem que així fos, en tots els ordres i sentits, metafòrics i/o reals. S’han acabat els dies desavinents d’un llarg hivern que convidaven a quedar-se a casa. Arriben els jorns clars que fan del carrer i de les places de la ciutat el punt de trobada i de celebració ideal. D’aquí que les manifestacions festives, tan escasses durant l’hivern, comencen a multiplicar-se i les agendes s’omplen d’actes i d’activitats que es despleguen aquí i arreu del territori amb l’objectiu d’atreure l’interès del major nombre de persones possible. És el cas, per exemple i d’entre molts altres esdeveniments, de Temps de Flors a Girona, del Festival Internacional del Circ de Figueres, de l’Aplec del Mússol a la veïna Sant Quirze del Vallès (que, per cert, l’any que ve assolirà la fita del seu primer quart de segle en cartellera), del Mercat de la Música en Viu de Vic o de FiraTàrrega. I això, i per allò de la proximitat i de la rivalitat, sense referir-me a la Fira Modernista o a l’encara recent Festival de Jazz de la veïna Terrassa que diumenge passat tancava el cartell de la seva 34na. edició.

Va ser precisament arran un telenotícies de cap de setmana de la ‘tevetrés’ que es feia  ressò de l’èxit de participació popular en el tradicional Picnic Jazz al Parc de Vallparadís, i d’observar com tota la ciutat veïna girava a l’entorn d’aquest esdeveniment musical de caràcter internacional promogut per Jazz Terrassa i Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, que de mi es va apoderar una sensació estranya seguida d’un pessigolleig nerviós. Tot plegat era el resultat de la suma entre una enveja sana pel fet que Terrassa disposa d’un Festival de Jazz que és tot un referent i d’una impotència extrema. ¿Com podia ser, vaig fer-me jo, que no només Terrassa sinó que també moltes altres ciutats catalanes transcendeixen els seus límits amb apostes que les fan referents en algun dels bastos àmbits de la cultura? I ¿com pot ser que a Sabadell, on tenim de tot i força, no haguem estat capaços d’identificar allò que en aquest cas ens fa singulars culturalment parlant, per posar-ho en valor?

Voldria pensar que aquella sensació d’aquell migdia de diumenge assegut davant el televisor, no va ser l’únic sabadellenc que la va viure. I per això mateix suposo que sensacions semblants les devien tenir altres persones implicades en la trajectòria de les entitats sabadellenques que des de diversos àmbits treballen per dotar de més contingut cultural la nostra ciutat. ¿Com pot ser –vull imaginar que es devien preguntar aquestes persones tal com jo mateix vaig fer–, que tenint per exemple unes escoles de teatre tan actives com el Centre Sant Vicenç, La Faràndula, el Teatre del Sol, El Ciervo…, i que en el seu conjunt garanteixen una bona programació teatral estable al llarg de tota la temporada, o disposant d’un equipament tan singular com la Fàbrica de Creació d’Arts en Viu l’Estruch, o d’una Agrupació Astronòmica que col·labora amb organismes internacionals, o d’uns Amics de l’Òpera i d’una Orquestra Simfònica i d’unes Joventuts Musicals que garanteixen temporades estables d’òpera, de concerts simfònics, de música de cambra, o d’un Embassa’t, o d’un Museu del Gas, o d’un Institut Paleontològic…, no haguem estat capaços de fer-ho lluir com caldria? I la llista d’entitats, d’equipaments i d’iniciatives sabadellenques mereixedores d’una major projecció podria continuar fins l’infinit.

Davant tot això, potser haurem de concloure que la dita a ‘Sabadell cadascú va per ell’ va més enllà del simple i fàcil rodolí… En mans de tots deu estar el canviar-ho, no us sembla?

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 2016