Quan queden ben pocs dies per a posar punt-i-final a la campanya electoral, els meus lectors m’hauran de permetre que em miri el mèlic de la professió de la qual formo part per preguntar-me què ens està passant quan cada vegada és més habitual assistir a la pràctica d’un tipus de periodisme basat en l’opinió i en les declaracions, i no pas en els fets. De mica en mica, sembla que els periodistes ens anem deixant portar empesos pel corrent de les xarxes socials i per una pràctica periodística gens desitjable que tendeix a donar la mateixa rellevància tant a la veritat com al rumor i a la mentida. Per dir-ho en unes altres paraules: estem assistint al creixement d’una pràctica periodística massa decantada cap a interessos polítics i/o empresarials.
El periodisme pateix com tothom els efectes de la crisi. D’una crisi que en el cas dels mitjans de comunicació, s’ha vist sobredimensionada conseqüència de la més que notable disminució dels ingressos que s’obtenien via publicitat així com per la davallada del nombre de persones que abans s’acostaven al quiosc per fer-se amb el seu exemplar de premsa escrita i que ara no ho fan. Per contra, cada dia són més els lectors que es connecten a la xarxa amb la pretensió d’informar-se i fer-ho gratuïtament sense parar atenció en esbrinar qui és l’emissor de la informació a la qual accedeixen, i en base a això la credibilitat que aquesta informació ha de merèixer. Pagar per disposar d’informació contrastada no és a hores d’ara una pràctica habitual. Possiblement no som del tot conscients que si volem accedir a una informació veraç i independent, una informació que estigui clarament identificada, ens calen persones degudament capacitades que amb criteris professionals i amb independència l’elaborin. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I dissortadament, els mitjans de comunicació i els professionals que en ells hi treballen, pels efectes potenciats de la crisi, es veuen sotmesos a pressions a voltes explícites, i en d’altres no tant; pressions que mai no s’haurien de donar i que en qualsevol cas són susceptibles de desvirtuar i condicionar el treball dels periodistes. Paradoxalment, són les direccions d’aquests mateixos mitjans de comunicació els que reclamen transparència a l’administració i a les empreses, les que es mostren més opaques a l’hora de saber quins són els interessos que darrera seu s’hi amaguen. Assenyalar amb el dit és de mala educació, com molt bé deia i em recordava sovint la meva àvia, per tant no seré jo qui ara senyali a ningú. Segur, però, que al lector li serà fàcil posar noms i cognoms a aquests mitjans.
En aquest context no és estrany que una part rellevant del periodisme que s’està fent al nostre país es trobi en hores baixes, sotmès a una pràctica periodística amb resultats esbiaixats en funció deels interessos ideològics, polítics i/o econòmics –declarats o no– que conflueixen en la titularitat d’un mitjà de comunicació determinat. Malauradament, aquesta mala pràctica no es limita només als mitjans de comunicació de titularitat privada… I és en aquesta tessitura i en les precàries condicions en les quals els periodistes es mouen que es fa difícil garantir que les informacions estiguin sempre fonamentades en fets comprovats, i que no continguin afirmacions i/o dades imprecises per evitar que es pugui lesionar la dignitat de les persones, o causar dany o descrèdit a institucions, i a entitats públiques i privades.
Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de novembre de 2012
Tens molta raó amb el que dius.
Per començar, cada cop hi ha més persones que es nodreixen d’informació digital. No solament de la que vé publicada directament de la premsa en concret, sinó d’articles que corren per la xarxa, creïbles o no, però que de moment, llegeix molta gent. A partir d’aqui, comença a córrer el “boca a boca”, aquell petit article és va passant ara a un amic, ara a un conegut, i arriba a la teva pantalla no saps ni com, però que moltes vegades caus en el error de llegir-ho. De moment, el granet de sorra ja hi és i a partir d’aquí, es va fent una montanyeta cada cop més alta i malauradament cada cop més consistent.
Per naturalesa als humans ens agrada el “morbo” i un cop ha corregut qualsevol informació, per falsa que sigui, la dignitat individualitzada o general a qui ha anat dirigida, ja ha quedat tacada i aquesta taca, és de les que no marxen, per molt que la vulguis fregar.
Algú ho havia de dir…! Molt bé Joan. Salutacions.
Joan, tens més raó, que un sant. Però saps quin es el problema? Doncs que depenent de la ideologia del rebedor de la informació tergiversada, acceptarà aquesta tergiversió amb absoluta naturalitat. O sigui que si algú vol enfonsar el candidat de CiU, assegurarà que la informació de Pedro J. és verdadera i si algú la té botada amb el ministre Montero, dirà que les seves opinions són mentides.
És a dir, l’equanimitat que exiguim de la prensa l’hem també d’exigir de la societat.
Al fi i al cap tenim la premsa i els politics que aquesta societat es mereix, votant als politics i comprant la premsa.
La única verdadera solució es l’EDUCACIÓ en el respecte, en la honradesa, en l’honestetat etc. etc. . I trista conclusió, aquest país anomenat Espanya, no sembla anar per aquest camí.
M’ha agradat llegir el teu article perquè una de les coses que faig quan llegeixo qualsevol carta, document o comentari tant a les xarxes socials com al meu correu electrònic és mirar de verificar-ho. No fa gaire va córrer pel “feis” una carta “suposadament” escrita per la Júlia Otero que, encara que em va agradar i abans de passar-la, la vaig buscar. No era cert que l’escrivís ella i així ho vaig comunicar a l’amic que ho va penjar adjuntant les fonts del què vaig trobar. Després em van anar arribant diversos correus amb la mateixa carta que vaig contestar. Llegeixo molts diaris a través de la xarxa i m’agrada com també em diverteix comparar la informació entre uns i els altres. L’únic diari de paper que llegeixo és, si alguna vegada vaig a esmorzar fora! L’altre qüestió és si la informació que rebem a través de blocs, de les xarxes socials, del twitter i del correu electrònic és verídica o no i aquí és on molta gent la dóna per certa. No sé si m’he explicat bé.
Jo només em trec el barret.