promeses.jpg

Josep Anton Duran i Lleida, fa poc més d’una setmana, tensava la corda i el president Mas, agafat a contrapeu, es veia obligat a ratificar que abans de les eleccions municipals, el govern compliria amb una de les seves concretes promeses electorals: la de la supressió de l’impost de successions. Per a fer-ho possible, la mesura haurà de ser sotmesa a votació al Parlament de Catalunya. Per guanyar la votació d’aquesta proposició de llei que el govern enviarà al Parlament, a CiU li faran falta suports parlamentaris que ara no té i que previsiblement li hauran d’arribar dels rengles del PP. Per si de cas, els populars s’han avançat i han deixat palesa la seva disposició a donar suport a la llei sempre que, a canvi, CiU accepti que la proposta de supressió de l’impost de successions abasti també l’impost de donacions. Tot això era així fins el darrer cap de setmana quan ens arribaven més detalls sobre la intenció discrepant d’alguns membres del govern de no derrogar l’impost, i en tot reformar-lo, i d’altres exigint-ne l’exacte compliment del compromís contret amb l’electorat. 

És bo que les promeses electorals a més de formulades, siguin satisfetes. Encara que en ocasions, les circumstàncies del moment aconsellin ajornar-les en el temps en l’espera de moments més propicis. Com, per exemple, en aquest cas. Passa, però, que per unes altres circumstàncies –que tenen més a veure amb la manca de coordinació interna del govern bipartit de CiU–, l’acompliment d’una promesa electoral s’acabarà portant a terme parcialment i a terminis, per allò tan contraproduent de voler acontentar a tothom.

Els temps són complicats. Ho sap el govern i ho pateix la ciutadania. Més complicats, fins i tot, que no pas ho eren abans de les eleccions autonòmiques. El president Mas, en seu parlamentària, assegurava que com li havien fet notar alguns dels seus electors, el seu govern s’havia trobat amb una “patata calenta” damunt la taula, en forma d’una caixa escassa de recursos que obligava a reduir despesa i prestacions socials. Clar que el president Mas no podia al•legar cap sorpresa en aquest sentit. Ell sabia de l’abast i conseqüències que la brutal caiguda d’ingressos fiscals comportava per les finances catalanes, que les alegries econòmiques de fa uns anys havien passat a millor vida i que els reajustaments pressupostaris i reformulació de polítiques s’acabarien imposant.

S’acompliran aviat els primers 100 dies del govern bipartit de CiU. S’arribarà aquesta fita simbòlica sense que des del govern s’hagi fet massa per acarar el repte urgent de prendre decisions i d’adoptar mesures susceptibles de contribuir a la reactivació de l’economia. Per contra el govern s’està limitant a recordar-nos el què sabem: que les dificultats són moltes, els recursos pocs, i les retallades pressupostàries inevitables. Unes retallades de les que, per cert, no se’n coneixeran detalls precisos fins després de les eleccions municipals. No fos cas, diuen els malpensats, que es poguessin malbaratar part de les expectatives electorals municipals que les enquestes demoscòpiques adjudiquen encara a la coalició de CiU. Enmig de tot plegat, el mateix govern que no pren decisions, que predica l’austeritat, que no sap com tancar el pressupost, s’embolica amb la reforma d’un impost que ha de beneficiar a les classes més benestants del país i significar la renúncia a ingressar alguns centenars de milions d’euros per via impositiva. El govern tripartit que presidia Montilla, va modificar un tram d’aquest impost per exonerar de tributació a les herències de menys d’un milió d’euros. CiU, es disposa a equiparar ara el tractament impositiu a la baixa de pràcticament totes les herències. Tota una declaració d’intencions…

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de març de 2011